ERA I CABANA DEL FERRER

L’era i la cabana del Ferrer, des d’on es poden contemplar unes magnífiques vistes sobre el poble de Vallfogona, són un exemple del patrimoni agrari de la zona. L’era de batre és un espai de terra, aplanat i ferm damunt el qual es posaven els cereals o llegums per a batre’ls i separar-ne el gra de la palla.

Abans de la mecanització agrària, quan s’arribava als camps caminant i els treballs es feien amb mules, a gairebé tots els trossos hi havia cabanes i eres. Les eres eren imprescindibles per a la feina i les cabanes servien per protegir els animals, per fer les menges, descansar durant les hores més intenses de sol i d’aixopluc en cas de mal temps.

EL PUIG DELS PENJATS O ELS PENJATS

 El Puig dels Penjats o “Els Penjats” està situat al NO del poble i amb la seva altitud de 672 m és un dels punts més elevats del terme.

CREU DELS PENJATS

La creu de terme situada a la partida de terme dels Penjats data dels segles XIV-XV, del període hospitaler. És una creu d’estil gòtic i de pedra formada per un peu amb dos esglaons i base quadrada, escapçada als angles de l’esglaó més alt, amb un fust estret, el qual acaba en forma de capitell amb escudets heràldics, no identificats.

Històricament, aquesta creu representava el poder judicial i criminal del Comanador de la Comanda de Vallfogona de Riucorb i agregats. Aquest territori fou conquerit al principi del segle XII.

Actualment, restes d’aquesta creu poden trobar-se pròximes al seu punt d’origen i a tocar de dues alzines, just en acabar el camí que ve del poble i arriba a l’era del Ferrer.

FONT D’EN BALLART

La primera documentació que fa referència a una font data del 1603, i és una llista de partides econòmiques satisfetes pels jurats de la universitat d'aquell temps. Aquesta troballa ha servit per poder deduir que, a principis del segle XVII, Vallfogona ja tenia una font al centre de la vila, al peu del forn públic de pa, anomenada font del Forn.

La font del Forn, malgrat que no se'n coneix l'aspecte constructiu i estètic, representà una notable obra d'enginyeria si tenim en compte que degueren canalitzar l'aigua del mantell freàtic que surt a Ia partida de santa Caterina (font d'en Ballart)  fins al poble, és a dir: una distància aproximada de mil dos-cents metres pel cap baix, amb canals de pedra picada i el corresponent dipòsit de pedra en l'indret indicat del centre de Ia vila.

El seu emplaçament, just enfront del forn públic de pa, podem endevinar que no obeïa únicament a raons higièniques o per pal·liar la set, sinó a raons de subsistència per facilitar l'elaboració del pa en l'obrador públic. L'aigua d'aquesta font, que surt d'un roquerar prop del camí de Sant Pere, és considerada de les millors del poble.

Cal esmentar que en temps del rector de Vallfogona s’anomenava font de les Canyes, segurament pel fet que en creixien al voltant. Actualment està canalitzada fins a la plaça Francesc Vicent Garcia, al centre del poble.

ERMITA DE SANT PERE DELS BIGATS

El nom de Sant Pere dels Bigats consta en un document de l'any 945, quan la comarca encara no estava repoblada. Aquest document dona possessió d'un antic priorat benedictí, anomenat Sant Pere dels Bigats, al monestir de Santa Cecilia de Montserrat.. Durant el segle XIII, encara constava com a priorat de l'esmentat monestir i més tard es convertí en capella del municipi de Vallfogona de Riucorb. Les troballes fetes a l'indret revelen que devia ésser un monestir o lloc de culte probablement anterior als àrabs. És, per tant, el lloc del municipi més antic i tanmateix un dels primers amb senyals de cristianisme de la comarca després de la reconquesta.

En temps de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona (1609-1623), Sant Pere dels Bigats ocupà un lloc preferent en la pastoral de Garcia. A l'entrada de l'hivern de 1614, davant les pèssimes condicions higièniques que es vivia en general al país, la comarca fou envaïda per una forta pesta, de tal manera que els habitants de Vallfogona i contrades es convenceren que, per alliberar-se'n, no hi havia més remei que aixecar els cors per implorar la divina misericòrdia. El sant escollit per invocar en aquest tipus de desastres era, per a la majoria de pobles de la vall del Corb —entre els quals es troba Vallfogona—, sant Roc. No obstant això, en aquella ocasió, per indicació de Vicent Garcia, els vallfogonins escolliren com a intercessor l'apòstol sant Pere, i prometeren solemnement que, si se'n lliuraven, pujarien cada any a la capella de Sant Pere dels Bigats, en processó d'acció de gràcies, i així es va fer.

Cap a finals del segle XVII, el bisbe Pasqual demanà que s' enllosés la teulada de la capella de Sant Pere dels Bigats, la qual cosa posa en evidència l'interès per la seva conservació. Tot i aquesta demanda, que desconeixem si va realitzar-se, la degradació de la capella anà en augment, ja que en una visita del bisbe de Vic, l’any 1723, s’ordenà el trasllat de les peces de valor (l'altar, el retaule, la campana i la popular i pesada imatge de sant Pere) a la parròquia de Vallfogona.

Sens dubte, la part o l'element de la capella que sempre acaparà més l'atenció fou la imatge de l’apòstol sant Pere. Es creu que aquesta figura, després del seu trasllat, romangué simplement al terra de la parròquia fins que l’any 1785 el bisbe Francisco de Veyan va decretar:

“[...] se sacará de la Iglesia la efigie de san Pedro de piedra, que está en el pavimento de la Iglesia, y la sepultarán, si no se pone en un lugar mas alto”

Els vallfogonins van respondre ràpidament i van col·locar sant Pere en el lloc més alt que trobaren de l'església, és a dir, al capdamunt la façana, damunt la teulada. Això propicià que des de llavors se l'anomenés Sant Pere de la Teulada. Com un monòlit, l'aixecament de l'escultura a més de 12 metres d'alçada exigia la col·laboració d'un gran nombre de persones; es feu, per tant, amb la complicitat de tots el vilatans. Amb aquell acte, tota l'església es convertí en el nou altar de sant Pere i se'n perpetuà la presència singular fora de l'església.

La simbòlica silueta del sant Pere romangué dalt de la teulada fins a la Guerra Civil, quan malauradament fou llançada daltabaix. Un vallfogoní tingué el coratge d'arreplegar el bocí de la part central del tors i guardar-lo zelosament, primer en una casa particular i posteriorment a la sala del museu parroquial de Vallfogona. Gràcies a aquesta acció, l’any 2010 es va produir la reconstrucció de la imatge i es va poder restituir el símbol del mític sant Pere dels Bigats, que torna a tenir altar a la teulada de l’església parroquial.

PILAR DE LES FORQUES

Està situat a una altitud de 689 m, davant per davant del poble.

Vers el 1357, en temps del comanador i prior Pere Arnau de Parets Tortes, amb traspassos de poders jurisdiccionals per part del rei Pere el Cerimoniós, es degué construir dins del terme de Vallfogona un patíbul clarament ubicat i referenciat. Aquest es trobava situat davant per davant de la vila, a una altura d'uns 100 metres, a mà esquerra del camí que passa pel fondo de les Comascures en direcció a l'Ametlla, de manera que es veia la seva imatge tètrica pràcticament de tot arreu.

Les execucions públiques dels malfactors tenien un component didàctic i exemplificador, per reprimir les males accions. Normalment, es situaven en llocs de molt de pas i de molta visibilitat per complir els seus objectius.

 “Cap vallfogoní no podia mirar quin temps feia per Ia part de tramuntana que no es trobés amb aquella tètrica visió davant del ulls. Tots els vallfogonins de la nostra edat hem vist encara en peu una bona part del patíbul, ja no en queda més que el nom aplicat a Ia partida de terme, on s'aixecava” (Corbella, 1975: 43).

BALNEARI DE VALLFOGONA

El balneari s'estén al llarg del riu Corb, i va ser fundat per Mn. Miquel Piera i Martó, arran d'una visita per prendre les aigües ja conegudes des de mitjan del s. XIX (1850).

L'any 1901 es projecta i construeix el balneari i comença a funcionar amb gran concurrència de públic per gaudir de les noves instal·lacions de dutxes, polvoritzacions, dutxes de vapor, etc. Paral·lelament es procedeix a la plantació del gran parc, la seva ordenació donava suport a les altres construccions posteriors i a la implantació de serveis públics. Entre 1913-1916 es fa la nova carretera d'accés, es construeix el pont actual i es construeixen nous xalets a la urbanització (xalet Verge de Montserrat, xalet del Jardí i altres). En una segona etapa del balneari (1921-1936) es basteix un nou cos d'edifici i es modernitzen les sales d'hidroteràpia, la qual cosa dóna una nova embranzida a les obres de construcció de nous xalets i hotels;  d’aquests, en destaca  el xalet Sant Jordi, d’estil noucentista i obra dels arquitectes Domènech i Muntaner i del seu fill, Domènech Roura.

Després del parèntesi de la guerra, l'any 1944 es construeixen els nous xalets (Sant Miquel, la Salut, del Carme, Santa Teresa i altres) i es millora la instal·lació de captació i subministrament d'aigua corrent. La darrera etapa del balneari ve marcada per un descens en l'ocupació i ús de les instal·lacions en els anys 60, que s'ha recuperat en els darrers anys.

L'edifici de l’hotel Balneari (o hotel gran) es construí seguint una estètica historicista de caràcter eclèctic. Molts elements evoquen l'arquitectura medieval, com la galeria amb arcs de mig punt. També presenta finestres esqueixades amb llancetes, de reminiscència gòtica, així com algunes obertures en forma d'espitllera. Una edificació en forma de H, resultat de vàries ampliacions, acull les instal·lacions del balneari: restaurant, cuines, instal·lacions hidroteràpiques, etc.

Destaca el conjunt format pels xalets, l'hotel Regina o el parc del Balneari, amb els jardins i una petita presa al riu. Tot això es troba en un ambient natural ben interessant.

Bibilografia:

"Arquitectura i patrimoni de la comanda de Vallfogona de Riucorb" de Domènech Corbella i Albert Gironès (2012)